Època Antiga i Medieval

Introducció

L'actual municipi de Figaró-Montmany es va anomenar fins a l'any 1981 Montmany de Puiggraciós. El nom actual reflecteix més que l'anterior que el centre demogràfic i administratiu del terme es troba a la població del Figaró, situada al fons de la vall del Congost.

Els límits del terme municipal reprodueixen a grans trets els de l'antic territori jurisdiccional del castell de Montmany o, si es vol, les terres de les tres parròquies que aquell englobava: Sant Pau de Montmany, Sant Pere de Vallcàrquera i Sant Cristòfol de Monteugues. Si atenem als antics territoris eclesiàstics, només cal dir que l'actual parròquia de Figaró ha perdut el sector de Puiggraciós, que corresponia a la parròquia de Montmany i que s'uní després de la darrera guerra civil a la de l'Ametlla del Vallès.

Ibers, romans i visigots

El vestigi més important de la presència ibera a la rodalia són les restes del poblat del turó del Puiggraciós, a l'antiga parròquia de Montmany. Malauradament, aquest poblat que fou descobert l'any 1940 es troba en un mal estat de conservació degut a la desídia i a la destrucció intencionada patides durant el darrer mig segle.

Una mica millor és la informació disponible sobre el període romà, mercès a les troballes d'alguns fragments ceràmics i, sobretot, el camí del Congost. Sembla que el camí, en efecte, fou l'eix principal de la presència romana al Congost a partir del segle III, tal com correspon a una zona muntanyenca i feréstega en què l'abast de la colonització pròpiament dita devia contrastar fortament amb la profundament romanitzada plana vallesana.

Després d'un nou silenci de les fonts i de la inexistència de restes arqueològiques corresponents al període visigòtic, se sap que al segle IX el Congost va esdevenir escenari principal de l'anomenada "revolta d'Aissó", pel nom del cabdill que, amb el suport del l'emirat de Còrdova, posà en entredit el domini franc sobre el territoris cerdà, osonenc i vallesà durant els anys 826/827. Segons els no gens imparcials cronistes francs, durant aquests anys aquests territoris foren objecte quotidià d'incendis i rapinyes, i cal pensar que, com a eix de comunicació entre Osona i el Vallès, el Congost es trobava en primera línia de la revolta i, també, de la posterior "pacificació" franca.

No gens casualment, el final de la revolta d'Aissó i la victòria franca coincideixin amb els primers documents escrits conservats relatius a la zona del Montseny i, a més, que en aquests documents apareguin els senyors locals protagonistes de la primerenca feudalització, les primeres esglésies i els primers castells. En aquest nou context històric l'actual terme de Figaró-Montmany entra en la història escrita.

Les esglésies locals

És tradició historiogràfica que unes innominades "esglésies subjectes" vinculades a la parròquia de Sant Esteve de la Garriga l'any 966 ja eren les de Montmany, Vallcàrquera i Monteugues, encara que aquestes esglésies no s'esmentin específicament i respectiva fins els anys 1187, 1069-1078, i 1021. En tot cas, la parroquialització d'aquest sector del Congost es va enllestir com a molt tard a mitjan segle XI.

A banda de les esglésies parroquials, a l'Edat Mitjana també aparegueren pel terme altres esglésies i capelles sufragànies, entre les quals destacaren la capella del castell de Montmany, documentada l'any 1247 i dedicada a Sant Miquel, i la capella de Santa Anna i Sant Rafael, esmentada per primera vegada l'any 1508.

De l'obra original d'aquestes esglésies en queda ben poca cosa, ja que totes foren reformades en època romànica i posteriorment en estils gòtic, barroc i neoclàssic. Les que conserven majors elements romànics són les de Vallcàrquera i Monteugues, mentre la de Montmany fou reconstruïda durant el segle XVI. L'església de Santa Anna i Sant Rafael, actual parròquia del terme, fou construïda expressament a mitjan segle XIX en substitució de la capella anterior d'origen baixmedieval.

De l'any 1413 data la primera notícia de la mare de Déu trobada de Puiggraciós, la qual, tot i que des del principi es va venerar a la parròquia de Montmany, donà origen a una rudimentària capella en l'indret de la troballa i, al segle XVII, a l'actual santuari de Puiggraciós.

El castell de Montmany

El castell de Montmany, conegut popularment com a "castell dels moros", és una imponent manifestació de la proliferació de llinatges aristocràtics que es produí a l'Alt Congost a partir de l'any 1100. D'aquesta època daten els vestigis més antics que es conserven avui de la fortificació, tot i que les primeres referències escrites són de principis del segle XIII, quan el castell i el terme estaven vinculats als barons de Centelles i als seus fidels de Santa Eugènia.

El castell de Montmany era el centre d'un terme castral o jurisdicció que englobava les tres parròquies. Aquesta jurisdicció proporcionà a la població local un marc d'enquadrament superior que li va proporcionar cohesió i va contribuir decisivament a la concreció del règim municipal. El municipi fou així indestriable de la història del castell termenat, sobretot a partir de la venda i posterior recuperació per part de la Corona del domini jurisdiccional del castell, entre els anys 1357 i 1550. El 27 de març de 1550, el terme de Montmany va reincorporar-se definitivament al domini reial.

El mas Figueró, origen del nucli urbà actual

L'any 1313 es documenta per primera vegada el lloc "a Figero", on vivia la concubina del rector de Monteugues. El nom del lloc fa referència a la presència dels arbres fruiters que hi havia en els horts del vessant de ponent del Montseny i de la riba del Congost, i que donaren nom al mas Figueró i al veïnat en general. El mas Figueró es documenta per primera vegada l'any 1371 i el 1557 ja apareix configurat el primerenc "vicionatus del Figaró.

Tot i que la visió tradicional atribuïa el desenvolupament del nucli al fons de vall al final de la inseguretat que haurien caracteritzat els temps medievals, avui és clar que el creixement del nucli del Figaró va anar lligat específicament a la revifalla del camí del Congost com a eix comercial entre els nuclis o mercats de Vic i Granollers-Barcelona. Fou, doncs, la integració comercial d'aquests territoris el factor que explica l'aparició d'un nucli al fons de vall, orientat en gran mesura cap als serveis per als passavolants (hostal, ferreria, etc.).